VADEMECUM DE L’AUTOPROMOTOR Guia emocional i pràctica del procelós món de la construcción

 Juli Llueca, Arquitecte

13- La informació i la propaganda

 Estava jo molt satisfet d’haver inventat una màxima : “La informació que no es paga, és propaganda”, quan vaig trobar-me un’altra de més radical, que venia a dir que per fugir de la publicitat no havia prou amb pagar la informació : calia robar-la. Preneu-vos-ho com voleu, però jo de moment, per tal de no aixecar sospites, quan surti aquest aquest llibre no el regalaré.

 Sí que us haig de prevenir devant la quantitat de gent que ofereix “assessorament” en temes de la casa: Instal.lacions, materials, aparells, sistemes novedosos o no, etc Això ho experimentareu molt especialment si, empesos per una saludable il•lussió, aneu a una Fira de la Costrucció . En general, com és fàcil de veure, trobaréu simples venedors d’objectes o procediments : El seu objetiu és justament vendre, i vendre exactament el seu producte i no un’altre. Evidentment, la seva intervenció requereix una predisposició vostra, determinada sobre tot per la vostra receptivitat als invents nous, i nodrida per la seva capacitat de seducció (un bon venedor sap perfectament el que tú vols sentir). No obstant, sí que hi ha un tipus d’informació no del tot dolenta (però tampoc bona) que podeu treure dels “assessors” : Et diran en qué fallen els materials o procediments de la competència.

La primera cosa que heu de considerar és que una casa és un objecte molt gran, i molt feixuc : Les cases que es fan en aquest país són “d’obra”, com la del porquet llest, i, per tant, a casa nostra una casa és una muntanya de material molt barato : Fang cuit, pedres móltes, sorra, aigua, ferro, amb l’afegit d’una petita proporció de material “tecnològic” o car.

 En aquesta situació, s’entén que les cases són com són, amb molt poc marge per a la innovació. De fet només una petita part dels procediments de la construcció són novedosos, i en tot cas prima el que siguin barats : Els totxos de fang són un invent assiri; els grecs ja feien servir morters; les teules tenen el mateix disseny de fa més de 1000 anys (la mateixa edat tenen les rejoles que revesteixen banys i cuïnes). D’altra banda, els productes “moderns” que s’han impossat són força barats, com ara les biguetes pretensades, el formigó fabricat en central, els totxos buits i encadellats, el “porexpan”, els sanitaris d’obra, etc.

Vull anar a parar a que de productes i sistemes revolucionaris surten cada any uns quants, però la major part no són al mercat passat un any, i només un molt petit percentatge reeixen. Malfieu-vos dels invents nous en el món de la construcció. I fieu-vos del vostre arquitecte, que amb tota seguretat no serà un comissionista, no us voldrà vendre res i possiblement tingui una visió ampla i equilibrada de tot plegat. Si no us en fieu, canvieu d’arquitecte, però, si us plau, feu-lo abans que hagi treballat gaire en el vostre projecte.

Una casa de 120 m2 construits amb un garatge de 30 m2 (un dels productes més estàndar com a habitatge no colectiu) pot pesar uns 140.000 Kgs amb els seus fonaments, i en 2009 té un cost de pura construcció material de, possem, 130.000 €. El seu cost per Kg és, donçs, inferior a 1€. Es comprén que aquest producte únic i artesà que és la casa no pot comparar-se amb un cotxe, que vé a sortir entre 10 i 30 €/Kg malgrat ser un producte fabricat industrialment en sèrie.  Explico sovint això per que s’entengui que la tersura i perfecció d’una construcció no pot ser mai la d’un cotxe.  Ara, en el cas dsgraciat que apareguin fisures, les inquietuds màximes són, primera, si després de 5 anys el paleta voldrà mantenir la deguda formalitat i venir a treballar a casa nostra per a tapar-les, i, segona, qui pagarà el repintat de les parts afectades.

 D’altra banda, no passen 5 anys que, en el mon de les revistes i congressos d’arquitectura, però especialment al suplements dominicals dels diaris, no es revifi el següent discurs : “En uns moments com els actuals, de fortíssims canvis de tot tipus etc. etc., les cases d’àra són ben iguals a les de fa 100 anys, i els procediments constructius, iguals als de fa 2.000 anys. Aquesta situació és incoherent, cal canviar-la a correcuita, i jo us diré com fer-ho» Jo en particular li ho he sentit a sapastres de quatre generacions. Com que no puc creure que els professionals que ho diuen tinguin tan poca memòria, arribo a la conclussió que es tracta d’un simple eslógan recurrent que emergeix cada vegada que es calcula que el gran públic s’ha oblidat del tema, per a tornar a intentar vendre el mateix crecepelo .

¿Perquè sóc tan radical en aquest opinió? Perque, per sobre de frivolitats, és del tot llògic que les cases d’ara siguin força iguals a les de fa 100 anys, i els procediments iguals als de fa 2.000 anys. Les cases no apertanyen al món de les modes, d’allò lleuger, futil i canviant com els vestits o els automòbils, sino que, com l’Esglèsia Catòlica, són edificades sobre pedra i amb pedra (o, com a mínim, en formigó). D’acord, la composició estadística de les unitats familiars ha canviat, també els usos i costums de distribució del temps, però JUSTAMENT PER AQUEST CANVI QUE CADA COP S’ACCELERA MÉS els espais on la gent s’arraulleix no poden físicament anar-hi a remolc, quan finalment depenen més de la capacitat adquisitiva dels usuaris (devant l’especulació galopant del sòl) que dels fets canviants de la vida quotidiana. Es estúpid pensar que les espais d’habitació hagin d’anar adaptant-se com guants a quadres de necessitats que rarament duren més de 5 anys.

I sempre que l’espai no sigui estrictament cicater, és més fàcil, descansat i barat adaptar-nos nosaltres a ell que reformar-lo per que s’adapti a nosaltres.

Per tant, espero que tregueu les conclussions adequades