Vademecum de l'Autopromotor - CASES AGRADABLES I CASES DESAGRADABLES ¿ESTÉTICA O MÀGIA?
|
25/07/2011
Parlo de moment per mi : Algunes cases em semblen agradables i altres desagradables, i també en trobo de neutres. Pot semblar que això sigui un tema estrictament personal, un subproducte de la meva particular biografia. Podria ser, que en virtut dels nostres personals records, bons o dolents, d’experiències a l’infantesa, inevitablement asociats al lloc on es produeixen, jo o qualsevol persona hagi generat unes afeccions o animadversions no gaire intercanviables, i no només a cases, sino a mobles, objectes, utensilis. Però en contradicció amb això, estic segur de no ser l’únic a qui fan basarda certes sales d’estar, grans i altes, amb finestres relativament petites, paviments de marbre i mobles escasos i distribuits geométricament per a mirar de repartir-los. O encara amb més força les parets altes enrejolades on reverberen els sons, per associació als hospitals antics visitats en la infantesa, i el summum d’això : les vitrines de ferro i vidre que encara avui dia amoblen els consultoris i que contenen, com per a exposar-los amenaçadors, instruments mèdic-quirúrgics. Es clar que hem d’atorgar als metges el premi a la insensibilitat ambiental, que, en canvi els sobra als directors de cinema, sobretot de terror, que exploten tan bé aquestes sensacions associades col.lectivament, a certs ambients. De fet ¿qui, devant la decoració de la sala d’espera d’un dentista, no ha dubtat en posar-se en mans del responsable d’aquell ambient ? I és que, en efecte, sí que hi ha edificis i ambients que són percebuts com a agradables o desagradables per una proporció significativa de les persones (sempre que comparteixin una determinada cultura : la sala d’estar que he descrit abans és la típica de gent benestant d’altres cultures quan s’occidentalitza). Proves inequívoques són el que he dit sobre els ambients al cinema, i l’èxit de les revistes d’arquitectura doméstica i decoració, amb prototips que sense dubte susciten sentiments positius entre els seus lectors, i no només a causa d’una mercadotècia uniformadora eficaç (que també) sino perquè el seu aspecte (no la seva utilització) està responent a unes aspiracions latents col.lectives. Però jo voldria enfocar més enllà, o més ençà, de tot això. Tan se m’en fa que els sentiments que ens inspiren els ambients siguin col.lectius o no, perquè no penso fer-ne ara una sistematizació de causes i efectes, i perquè aquest llibre es dirigeix a gent que vol fer-se una casa personalitzada. Per tant, tot això només serà música per a la gent sensible, que sap perfectament els ambients que li « ponen » i els que no. A aquesta gent, només el consell de que utilitzin aquesta sensibilitat abastament a l’hora de prendre decissions sobre la seva casa, amb el convenciment de que finalment la gent que en sap, d’habitar una casa, acabarà fent agradable qualsevol nyap, i viceversa. Ara em dirigeixo no només als metges ;-) , sino a la gent que, a causa d’haver volcat el seu interès en altres de les seves potencialitats, no hagin treballat la sensibilitat als ambients. Els diria que, possats a fer-se una casa, tinguin en compte que tant l’aspecte exterior com l’ambient interior poden ser configurats a la nostra mida si fem l’esforç, relativament puntual, d’esbrinar i afirmar-nos en allò que en el fons aspirem a ser com a persones, i dissenyem consequentment el nostre cau. Per exemple, si la vostra aspiració vital és esdevenir un esquimal, projecteu-vos un iglú, i si el vostre objetiu és ser Julian Muñoz, aneu a PuertoBanús a cercar idees. Si aconseguim fer la casa del tipus de persona que volem ser, ella i els seus ambients ens parlaran quotidianament d’aquest anhel, i ens acabaràn transformant-nos en allò que preteniem ser. Les cases transformen els seus habitants. Cal deixar una mica de banda els aspectes viculats a l’exhibició i al prestigi, i fer l’esforç de dirigir una mirada profunda als edificis i als interiors, evocar i col.leccionar bones impressions rebudes d’algunes experiències ambientals, de la casa d’algun amic, o més difícilment d’algun hotel on l’ambició per decorar no hagi acabat amb l’esperit del lloc, que és el del seu creadors. Hi ha llocs que tenen esperit, i us aconsello que aspireu a que casa vostra en tingui, en la mesura en qué vosaltres en tingueu, es clar. xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx Hotels amb encís, cases amb encís. La parla, el llenguatge, és la creacció humana col.lectiva que es troba més aprop de la màgia. Una màgia intel.ligent, vull dir, profondament creïble per qui no necessita creure. Són màgics els mecanismes a travers dels quals una nova paraula, expressió o frase, s’obren pas entre la multitud com una flama entre flocs i, en questió de pocs mesos des del seu misteriós neixement, és abastament emprada pel 80 % de la població, amb una insistència que fa difícil imaginar com se les empescaven per fer-se entendre quan no existia aquest recurs nouvingut. Faig aquesta disgressió per introduir, naturalment, una d’aquestes expressions nouvingudes i triomfants, i em refereixo al epìtet "amb encís", aplicat en principi als hotels que s’han volgut singularitzar (posicionar-se, es diria ara) d’una forma nova. Abans dels hotels amb encís només hi havia dues o tres categories per a "definir" un hotel : més o menys luxe i prestigi , millor o pitjor situació i/o vistes, i potser oferir o no prestacions accesòries. ¿No hi havia gent que el valorés, l’encís? Segurament sí, però això no es publicitava, simplement es descobria, ja que a efectes de markèting no feia part de la "autoconsciència " de l’establiment. I donçs ...¿qué és abans, una demanda latent o la paraula que defineix la seva satisfacció? Improviso una teoria : Per a unes poques persones en cada cas, la demanda preexisteix, és clara, però orfe de nom. Quan amb tota la dificultat del món aquesta demanda "muta" o, milor dit, s’extén poc a poc a més persones, augmenta la probabilitat que alguna d’elles li trobi un nom que estalvii circunloquis. I si el nom és encertat i resona profundament, remou desitjos confusos i pot generar realment la demanda en capes molt més grans de la població. La paraula triomfa perqué dona nom a quelcom que lliutava per ser expressat i, a partir de ser-ho, és el concepte nomenat que, recolçat en la paraula, triomfa i s’extén amb rapidesa. El "encís" dels hotels, abans de l’epìtet, era una característica "natural" del lloc, fruit de la sensibilitat generosa dels seus gestors. Ara, un cop creada la paraula i detectada la demanda induida, s’ha passat a "fabricar" l’encís i multiplicar els hotels temàtics a la babalà, en formes sovint execrables i no gaire justificables, ni que sia a partir d’una bona voluntat "naive". En el rerafons hi ha un fet clar, i remato la meva teoria : No és la mateixa, la demanda preexistent dels "pioners" que la demanda induida per l’etiqueta comercial en les mases de nous consumidors arribats amb la prosperitat económica. I això es repeteix en molts dels fenómens de masificació d’activitats abans minoritàries : Viatges, turisme, ópera, muntanya, gastronomia, esports, claqué, balls de saló, etc etc. ¿Perquè trec ara totes aquestes questions? Per introduir "l’encís" de les cases. La major part de l'encís que algú pot apreuar en els ambients, té que veure amb la forma personal d'habitar que tenen els usuaris o, milor dit els "placemasters" . ¿Quin és donçs, el rol de l'arquitectura? Encara que se li pot donar encís a una cel.la de pressó, les condicions prèvies que suministra la bona arquitectura són alhora suport amable i facilitador de l'esforç i motius encoratjador per a que es produeixi la "apropiació" afectiva de l'espai, condició necessària per a que algú s'engresqui. |
Vivipedia > Vademecum de l'Autopromotor > CASES AGRADABLES I CASES DESAGRADABLES ¿ESTÉTICA O MÀGIA?
Via27 | Juli Llueca - Arquitecte | Via Emporitana, 27 17600 - Figueres | Girona, España | Tel: +34 972 507 798 | Fax: +34 972 534 084 | Email:
info@via27.com
