Vademecum de l'Autopromotor - TEMA CENTRAL I COMPLEX : L'ESTIL DE LA CASA
|
25/07/2011
A l’época dels meus avis, i llevat que fóssis un indià o altre tipus de nou ric, quan et construies una casa no et plantejaves el tema del seu “estil”. Els palaus i els masos s’heretaven, ja eren com eren i, com a molt, s’ampliaven, i les cases noves eren artefactes tan feixucs i cars com ara, només que llavors no hi havia la llibertat de triar gaire coses : Llevat de la gent a qui li sobraven els calers i volia fer-ho notar, els materials havien de ser els “llògics” del lloc, és a dir, els que hi havia per allà la vora, i els sistemes constructius, aquells que savien fer bé els paletes del lloc. I en general tampoc n’hi havia, d’arquitecte. O com si no hi fós.
Com a consequència d’aquesta “penúria”, els pobles i ciutats gaudien d’una homogeneitat de volums, alçades, materials, colors i accessoris, que avui dia es valora molt ... sempre que es quedi als cascos tradicionals de les poblacions. Es a dir, que reconeixem la noblessa i bellessa de les cases totes del mateix “estil”, o, el que és el mateix, sense estil, que configuren el caràcter dels cascos antics. Però quan arriba el moment de fer-se una casa aïllada, llavors emergeix una possibilitat d’afirmació personal, una voluntat de dotar-la d’un estil singular, producte dels desitjos o somnis, sovint amagats, de cadascú. El “estil” com a tria o acte de llibertat és consequència de l’actual economia globalitzada, de l’abaratament del transport de materials pessants i finalment de la prosperitat, que ens ha dut a valorar la “distinció”o l’afirmació individualista, i a voler suportar un cert plus de cost per aquestes coses. Ara, aplicat a les cases, diem-ne, normals o menestrals, això del seu estil no sembla una demanda propiament arquitectónica, una opció “vital” i definitiva, sino que sovint resulta més aviat efímera i canviant com si es tractés d’una extrapolació o prèstec del món de la moda en el vestir. Els suplements dominicals dels diaris, pero encara més les revistes especialitzades en “casas de ensueño” fomenten aquesta imatge de “casa de l’any” quan no és “casa de la setmana” en forma que si et vols construir una, mai no hauries de fer servir per a inspirar-te una revista de l’any passat. El cas és que molt poca gent arriba verge d’aquestes coses al moment de veure l’arquitecte. En principi cal pensar que cada arquitecte, igual que cada modista, té el seu estil i, per tant, la tria de l’arquitecte suposa ja la tria d’un estil. Això és cert en alguns casos, però jo no diria que són majoritaris : La obligatorietat legal de l’arquitecte s’ha girat en contra nostra, i sumat a la ignorància del seu rol, ha comportat que molts clients comencin per triar honoraris assequibles, tot i que posteriorment discutiran de l”estil” que volen, al que no han renunciat. En Xavier Rubert de Ventós ens donava classe d’Estética i Composició i tenia un gran èxit a l’Escola d’Arquitectura dels anys 60 pels seu plantejament novedòs de fenòmens quotidians. Entre ells recordo la distinció que feia entre “Estil” i “Moda” (i s’estava referint las estils arquitectònics de tota la vida). L’Estil era quelcom que es consolidava en el temps i persistia fins i tot quan ja no es practicava, mentre la Moda es reconeixia per ser impactant i alhora efímera, i perquè una vegada passada, esdevenia una lacra de la que calia desenpallegar-se ràpidament. El barroc era un estil, i el rococó, una moda. Dons bé, els anuncio que acaba de possar-se de Moda a nivell popular, amb cert retard, cal dir-ho, es que és un Estil : Aquell que tothom reconeix a nivell semantic amb l’epítet “de Disseny”. Es tracta de l’adopció massiva d’alguns dels principis del Moviment Modern dels anys 20 i 30 del passat segle, això sí, descafeïnats: Absència d’elements “monos” decoratius o folklòrics (però regust pels afegits techno), volumetria neta, aborriment de les cases en forma de casa a favor de tot el repertori geomètric de cosos cristal.logràfics (però encara no cosos orgànics, això resta per als estadis, museus, auditoris, per a l’Enric Ruiz Geli ..), l’aparença tersa i impermeable i sobre tot, la proscripció de les teulades en favor de les cobertes planes. En questió de un parell d’anys he vist consolidar-se tot això, però cal dir que jo treballo a Figueres, i estic segur que a Barcelona la cosa ja vé d’abans. Ara ens estan demanant quasi el mateix que fins fa poc no podies ni proposar si volies conservar el client. He dit “principis descafeïnats” perquè, en burjar-ne una mica, ja es veu que no es tracta d’una conversió autèntica, que la gent tampoc està dispossada a adoptar la poética heroïca, la duresa monàstica dels espais, els mobles, les façanes, les propostes de fons dels mestres del racionalisme. Les cases tant incómodes, tant pobres però tan cares, tant belles. Al marge de visions més o menys divertides dels fenómens de masses, el cert és que tothom tenim tirada o aversió a un o un’altre “estil” de casa, en funció de les nostres afeccions i rebutjos profonds. Tan profonds que sovint parelles amb 10 anys de convivència descobreixen les seves incompatibilitats al despatx de l’arquitecte, quan finalment s’han de pronunciar sobre aquest tipus de preferències. ¿N’hi ha, d’arquetips d’estils de cases? No és aquest llibre un bon lloc per a esgotar el tema, però per trencar el gel jo us proposaré uns quants de reconeixibles al nostre país entre les cases aïllades: - Masia o paramasia : casa nova d’estil ídem. Arquetip : Les del Golf de Peralada, però moltes més en versió petita. - “Chalet” de paleta. Quatre aigües, ràfec o faldilleta de teules, solidesa, finestres “normals” segurament reixes, sòcol de pedra aplacada pels esquitxos de pluja. Detalls ceràmics (¿ocellet?) a la carena. - Casa “culta” burguesa però modesta, anys 60. Volums i teulades complexes, porxos generosos. Discreta i afavorida pel temps, amb bona arquitectura i bon manteniment. - Cassassa modernota amb teulada, volumetria unitària i neta i elements actuals com ara finestrals molt amples, golfes de sostre inclinat , revestiments parcials de pedra. - Torre d’Empuriabrava. Amb afegits escenogràfics barats i poc creïbles del repertori pseudopopular (torre rodona, arcs, pedra falsa, reixes andaluses) - Casa de disseny radical. Que podria sortir a les revistes i que agafa protagonisme quan reps una visita. Va costar cara però al final ha valgut la pena en reforçar la nostra personalitat. - Casa de disseny suportable. Cobertes planes. Façanes de dos materials. De disseny sí, però sense passar-se. Pot ser força eclèctica i tenir elements de moltes procedències, excepte de la construcció “normal”. - Casa temàtica, producte de la fantasia, llarg temps cobejada i reprimida, del propietari : Pot ser un xalet suïs, una barraca ibicenca, una casa de fusta o qualsevol referent als origens o a la biografia de l’amo. Qué he volgut dir amb tot això? Bé, no estic molt segur. Potser que els arquitectes sovint som respectuosos amb els nostres clients, fins a cert punt els podem comprendre i fins a cert punt mirem de complaure’ls. Més enllà d’aquest punt, l’estira i arronsa esdevé contraproduent, perquè tant en la cuïna com en el disseny, el contemporitzador “terme mig” és el horror. Això és el que volia dir. No tots els arquitectes serveixen per a tots els clients, ni viceversa. |
Vivipedia > Vademecum de l'Autopromotor > TEMA CENTRAL I COMPLEX : L'ESTIL DE LA CASA
Via27 | Juli Llueca - Arquitecte | Via Emporitana, 27 17600 - Figueres | Girona, España | Tel: +34 972 507 798 | Fax: +34 972 534 084 | Email:
info@via27.com
