Vademecum del Autopromotor - - POSEER TU CASA (versus alquilarla).
|
15/07/2011
LO SIENTO, ESTÁ SÓLO EN CATALAN !!
11 - POSEÏR LA TEVA CASA (VERSUS LLOGAR-LA).
Qui llegeix aquest llibre és algú que òbviament ha decidit que es farà una casa (és a dir, que serà, o continuarà essent, “propietari”) o en cobeja l’idea.
Però, d’entrada, diem-ho ben clar : Diguin el qué diguin els trompetes de torn, qui viu de lloguer (molt especialment qui viu de lloguer EN EL NOSTRE PAIS) no TÉ casa.
¿Perquè dic això? Perdre la casa li pot passar a qualsevol humà o animal a causa de vicisituds molt greus, fonamentalment 4 : catàstrofe natural o artificial, bombardeix, expoli per un enemic més fort o ruïna económica (aquí entraria execució hipotecaria). Però a qui viu de lloguer al nostre país (excepte la minoria amb cotracte indefinit), perdre la casa li passa simplement perquè passats 3 ó 5 anys l’ha caducat el contracte, o perquè el propietari la necesita per a ell o per a un fill.
¿Es això « tenir una casa » ?
I TENIR una CASA és MOLT desitjable. Ser propietari de l’habitatge on vius, ser amo i senyor d’un mínim bocí de món que pots defensar fins a matar l’intrús és una característica ancestral i comuna de tot el regne animal. Aplicat als humans d’avui dia, tenir un domicili que puguis controlar, utilitzar, adaptar o reformar segons els lliures desitjos (o fer el bricolatge que et broti), dins dels marges que ens imposen les lleis i el veinatge, es l’opció natural i desitjable per a tothom, inclosos els qui provenen d’una tradició nómada : Poca gent és i se sent més propietària de l’habitacle on viu que els qui fan servir una yurta, una roulotte o un tipi. Esclar que això és conseqüència de tenir molt poques propietats, amb la qual cosa les valoren i mantenen millor. En l’actualitat, una família del primer món posseeix prous objectes com perquè li calgui tenir una casa fixa per a guardar-los i un servei de transports especials quan canvia de casa. Però això fuig del tema d’aquest llibre : preparo un’altre que es dirà “Qué tenir”.
La principal raó per no tenir una casa és simplement no haver-la heredat i no tenir prous diners per fer o comprar-ne una. Això ha estat el cas majoritari en les ciutats durant els últims dos segles fins la irrupció del negoci hipotecari, en els seus estats normal i bombollífer. Però també hi ha els qui decideixen lliurement, en virtut de la seva vida nómada o del seu planteig vital, viure de lloguer, a la casa d’altri, en un hotel o directament al carrer.
Històricament el tipus actual de precarietat doméstica està força relacionada amb la urbanificació. Al camp i ens darrers segles, la gent habitava i habita cases molt modestes però pròpies, en general heredades, o bé de l’amo però amb impossiblitat de desnonament. L’origen de l’actual concepte del lloguer de la casa es troba en els grans moviments migratoris que van començar amb la revolució industrial i que des de llavors atreuen grans masses de gent cap a les ciutats, on l’espai és escàs i cal habitar en pisos. En primera instància, igual que en el cas dels remenses, els amos o patrons suministraven allotjament als obrers, com ho fa encara l’exèrcit o altres institucions diem-ne “sólides”, però és justament la relativa emancipació d’aquests, la llibertat de canviar d’amo, el que fa que siguin les famílies obreres qui han de triar i pagar el seu allotjament per tal justament de fer-lo estable, i la única forma de tenir un habitatge per una família de classe treballadora, que majoritàriament venia, sense gaires recursos, del camp, ha estat el lloguer fins als anys 70 del passat secle.
Em fa por ficar-me en disgressions socio-filosòfiques, però no ho puc evitar. La tendència natural a controlar i defensar el territori propi (començant per la casa, el més propi de tots) demana justament que aquest territori sigui concret i s’estigui quiet, i això és molt clar en la concepció de l’agricultor. Ara bé, contra aquest concepte territorial “agrícola” hi ha el que hem heredat dels caçadors, que s’han de moure continuament per a seguir els recursos. La síntesi actual en el primer món consisteix en qué quan les coses van malament, o volem que vagin millor, cal canviar de lloc, però no com a nómades, sino emparats sota el concepte de mobilitat laboral, que vol dir emigrar amb les esquenes més aviat descobertes.
Continuament s’ens repeteix que el nostre país és, dins d’Europa (i possiblement d’un àmbit més gran), on més percentatge de famílies són propietàries de la seva casa, en relació amb les que estàn de lloguer. Polítics i savis de l’economia semblen tots d’acord en qué això és una situació indesitjable i anacrónica, i que el recomenable “aggiormento” ens hauria d’homologar. En aquest sentit, la tendència actual d’augment del lloguer no fóra cap desgràcia, sino una benedicció. Ara ... ¿Per a qui fóra, finalment, la benedicció o la desgràcia?
No cal ser gaire llest per veure el rerafons d’aquest discurs, d’altra banda emés per gent que sense dubte són, en un 99 % dels casos, propietaris d’algun habitatge, i crec que em quedo curt. Ara que s’ha acabat allò de qué els insolvents accedissin a la propietat i fesin girar la roda immobiliària i bancària, dir que el lloguer és una opció desitjable és un discurs clarament dirigit a aquests mateixos insolvents per fer-lis saber que finalment ara “estan en la onda europea”. Aquest argument té dues utilitats : Intenta d’una banda alleugerir-lis l’angoixa inherent als dramàtics efectes de la crisi (en els pitjors dels casos pérdua de la feina i de la casa comprada), i introdueix de passada la insinuació de que la movilitat laboral serà inevitable. I llavors ¿per qué serviria una casa en propietat?
Però és que en aquest tema ens fan UNA GRAN TRAMPA. També pels que no són nómades el lloguer era, i pot continuar essent, una opció tan raonable com la propietat SEMPRE QUE SIGUI INDEFINIT, amb totes les actualitzacions per cost de la vida que es vulgui. Llevat, insisteixo, dels qui saben que hi estan de pas, per a la resta de la gent, encara majoria, la sensació de que en 5 anys (i ara en només 3) et poden fer fora impedeix el mínim sentiment de tenir realment, UNA CASA. I aquest sentiment és, ho sento molt, important per a l’estabilitat emocional de molta gent que no ha triat el nomadisme com a opció vital, o ni tan sols s’ha vist abocat per les circunstàncies laborals. Saber que, al poc d’instal.lar-te, pots haver d’bandonar la casa, fa que ningú no es pugui exercir el dret quasi constitucional de personalitzar-la, de millorar-la, de cuidar-la i defensar-la.
En aquest sentit, la diferència entre Espanya i els paisos pròspers europeus és molt clara : L’actual Ley de Arrendamientos Urbanos va representar un canvi brutal de las condicions del lloguer que hi havia fins als anys 80. El contracte a 5 anys s’ha convertit en la única opció del mercat, i la desaparició del contracte indefinit s’ha endut l’estabilitat que el propi concepte de llar exigeix. De fet, la prevalència del contracte a 5 anys és un subproducte de la pròpia estructura de la propietat dels habitatges al nostre país : Una aclaparadora majoria del habitatges llogats són propietat de persones d’una classe social no gaire llunyana a la dels llogaters. Sovint és un sol pis, procedent d’una herència o de la col•locació d’estalvis en el totxo), i llavors s’entén que aquests propietaris vulgin mantenir sempre la disponibilitat a curt termini de l’habitatge per atendre a les seves pròpies conyuntures, és a dir, que realment la poden necesitar per a ells mateixos o per als fills. Davant aquesta realitat, la legislació espanyola condemna al nomadisme al llogater d’habitatge, ja que parteix de la base (estadísticament raonable) de que qui té un pis en propietat és un ciutadà respectable que ha pres l’opció correcta, mentre qui viu en un habitatge de lloguer és en general un insolvent pel qual, en l’extrem, hi haurà els programes de suport social. Però aquests programes no arriben a oferir que puguin sentir com a seva una casa, ja que hi ha un alt risc de que a mig termini no puguin continuar pagant.
En canvi, a altres paisos pròspers amb amplia base de llogaters, els propietaris són corporacions o persones cadascuna de les quals posseix EDIFICIS SENCERS com a actius immobilitzats (com pasava aquí abans de la popularització de la propietat) i no com a recursos personals. El tipus de negoci d’aquestes societats és, i continuarà essent, llogar pisos AMB CONTRACTE INDEFINIT.
A Espanya aquest tipus d’empreses estables és quasi inexistent, mentre que per al petit propietari és molt tranquilitzador oferir lloguers en el periode més curt possible (abans 5 anys i ara 3), per tal de mantenir el llogater en la precarietat, ja que això evita justament que arribi a estimar la casa, i tenir a curt termini la llibertat de disposar del habitatge o, eventalment, d’augmentar el lloguer més enllà de les actualitzacions en el cas que el mercat immobiliari es desboqui. Fins a tal punt això és així que no crec que a Espanya s’hagin fet, en els últims anys, més enllà d’un 1% de contractes de lloguer per a més de 5 anys. Cal remarcar que 5 anys era fins ara EL MINIM temps legal possible, i que, per suposat, es podien fer a terminis més llargs, i també indefinits com abans, tot i que sempre amb la seva actualització per IPC. Ara ja es poden fer contractes a només 3 anys, i estic segur que la majoria es faran així.
Feta aquesta disgressió, per a l’immensa majoria de la població (nómades exclosos) ser propietari de la casa on viuen és un bé de Déu, i no ser-ho, una greuíssima limitació a la disposició i configuració dels espais d’habitació més intims, a més d’una amenaça, sempre a menys de 5 anys vista, que atempta contra la serenitat i tranquilitat subconscient.
La diferent concepció de la casa que té el propietari respecte al llogater es fa palesa en les folklóriques situacions que es donen a les comunitats de propietaris en blocs de pisos, on el fort sentiment de propietat territorial de cada veí xoca sovint amb les limitacions que imposa el compartir “encara” les parts comunes. De fet, l’ideal de la pràctica totalitat de la població consisteix en poseir una casa sense cap servitud, molèstia ni limitació deguda als veins, i això és el que tendeix a adquirir-ho tothom tan aviat com té diners per a pagar-ho.
Aquest sentiment diferencial propietat-lloguer envers la casa, com a territori personal sobirà i inviolable, l’experimenta molt bé qui (com jo mateix en aquest moment) passa a viure a lloguer després d’una llarga etapa de viure a una casa en propietat.
Hi ha un’altre símptoma, aparentment menor, de la diferència entre ser propietari o ser llogater de la cas on s’habita : Parlo de la possibilitat de prestar la casa a amics o familiars, o inclús “llogar-la” a gent de confiança per curts periodes, o de practicar l’intercanvi de cases en les vacances, coses que en el cas del lloguer i en el nostre país (no en altres) són impensables, o estàn implícitament o explícita vetades en el contracte. Això posa en evidència l’esmentada “representació” o creença social que, com he dit, està força ben fonamentada en la realitat : En les circunstàncies actuals, ser llogater equival estadísticament o a ser insolvent, o a estar en situació transitòria, sigui aquesta respecte al lloc o respecte al moment personal. En qualsevol d’aquests dos casos, el sentiment de possesió i defensa de la casa com a llar és molt més feble que en el cas dels propietaris, i la “cura de la casa” que cal esperar d’un llogater és radicalment inferior.
Cal insistir en que aquests fets no s’en deriven de la simple condició de llogater, sino de la precarietat a qué aboquen els contractes a molt curt termini i a un import de lloguer que, en forma totalment injusta des del punt de vista de l’economia, resulta quasi igual a l’amortització d’una hipoteca. Quan això és així, qui lloga en comptes de comprar esdevé sospitós. Els qui viuen en un habitatge llogat apertanyen en un 95% a un o més d’aquests 4 grups :
- Joves (parelles, amics)
- Passarells (estudiants, empleats en comissió de serveis, funcionaris mentre estalvien per fer-se una casa)
- Precaris (mentre tot vagi òptimament, poden pagar)
- Insolvents profonds (sovint no poden pagar ni la part que excedeix dels programes d’ajut, i normalment viuen en els intervals entre dos desnonaments).
Dins del 5% restant hi ha una nova classe de gent : Els qui són propietaris d’un immoble però viuen a lloguer, en altres diferents ....
Com a resum de tot plegat, la propietat representa, es digui el qué es digui, tres avantatges principals :
1- SEGURETAT EN LA DISPOSICIÓ DE LA CASA : Molta més seguretat que en el lloguer, en la disposició continuada d'una cosa tan bàsica com l'habitatge. Aquesta és una seguretat futura o "diferida" en el cas majoritari dels que estan pagant una hipoteca. Saben que com més temps passi (com més grans es facin) més serà seva la casa.
2- RECUPERACIÓ DE LA INVERSIÓ : Els diners invertits en la casa esdevenen estalvi (s'en diu "patrimonialitzar"), és a dir, es tracta de inversions recuperables a mig o llarg termini (no tant a curt, ja que les despesses de transmissió es poden menjar una part de la inversió). I, a més, són normalment inversions amb un alt interés en la mesura que els preus de l'habitatge pujin més que l'IPC, però aquí intervenen moltíssim les conyuntures i sotrecs especulatius en el preu dels habitatges : Si, pensant en això, compraves una casa en el 2006, et trobaràs que en el 2010 has perdut un 30 % del seu cost (l'hagis pagat o no), i això vol dir que hauràs d'esperar, possem-ne, al 2025, a començar a tenir guanys d'aquest tipus.
3- SOBERANIA PER REFORMAR I MILLORAR. En disposar de la casa com a propietari, pots fer les millores i canvis que vulguis dins del qué et permeten les lleis, però sovint força més enllà, impulsats pel fort i estés sentiment de “soberania doméstica”. Pots anar adaptant la casa als teus gustos o necessitats canviants i, a més, pots també patrimonialitzar o recuperar en forma d'estalvi les inversions que facis en millores, depenent, es clar, del seu caràcter : Es clar que no recuperaràs els costos de decoració, d'elements de poca durabilitat o de capricis personals.
|
Vivipedia > Vademecum del Autopromotor > - POSEER TU CASA (versus alquilarla).
Via27 | Juli Llueca - Arquitecte | Via Emporitana, 27 17600 - Figueres | Girona, España | Tel: +34 972 507 798 | Fax: +34 972 534 084 | Email:
info@via27.com
