Quan es necessita una casa (i hom calcula que podrà pagar-la), pot sorgir una alternativa que es converteix en dubte punyent. Cerquem una parcel·la i ens fem una casa segons els nostres desitjos? o faríem millor a refer i mantenir en ús la casa familiar, just heretada? També ens pot temptar l’oferta d’una casa usada d’aparent bon preu, que podria ser reformada. No cal detallar les raons per a dubtar. Cadascú tindrà les seves i les valorarà de diversa manera. El cas és que la cosa va més enllà d’un simple càlcul econòmic: hi han també raons ambientals, sentimentals i fins a ecològiques.
Miro de repassar-les per damunt.
En general no és rendible rehabilitar una casa, tret que ja ens agradi força com és, i apreuem els seus valors actuals. Encara així hauríem d’afrontar varis de les següents despeses :
Necessitareu un arquitecte per a tenir una idea d’on us fiqueu, perquè cada cas serà diferent i un constructor tendirà a no espantar-vos amb els costos. Sense esmentar si volem canviar força la distribució, ampliar, etc. No dubteu que en aquest cas no serà rendible.
D’acord, l’obra de rehabilitar no serà més barata que la de fer obra nova. Però… i si fiquem en el càlcul el preu del sòl? Si la casa vella, pot ser heredada, està situada en un lloc interessant, on una parcel·la buida costaria un ull de la cara, se suscita un dubte més greu. Ens venem la casa familiar, el seu entorn consolidat, conegut i ben servit, i ens anem a una urbanització? Clar que gairebé totes les cases usades estan en llocs ben diferents a una nova urbanització, i vist a l’inrevés, resulta difícil, car i a vegades complicat aconseguir a bon preu una parcel·la en una zona interessant. La raó és que molt pocs propietaris d’aquestes zones necessiten vendre.
Derivades directes de les ambientals, però a vegades complicades amb altres temes, quan es tracta de la casa que ha estat de la família tres generacions o més. Per a determinats esperits sensibles mantenir-la en ús pot ser una missió irrenunciable. O no ja la casa, però sí el barri, el poble. En fi, a molts dels lectors us semblarà que parlo de sentiments gairebé extingits. Poca gent jove, en edat de “posar casa” està ara per aquestes coses, immersos com se senten en la globalització que ens dispersa per aquest petitíssim món.
I àdhuc hi ha …
Deixar esfondrar-se tots els edificis del món cada 80 anys, mirar de dispersar les seves muntanyes de residus, i anar reallotjant la creixent població en nous habitatges, amb el brutal impacte ambiental de la fabricació i transport de materials, és senzillament insostenible. En les grans ciutats, derrocar i reconstruir gairebé no es planteja, i els barris que no esdegraden per raons extra constructives es mantenen en servei durant segles. Penseu en el paisatge urbà de Viena, Paris, i també Barcelona, Madrid, on segueixen en ús (i a presupostos molt alts) edificis de molt més de 100 anys… convenientment rehabilitats.
